L'escriptura és una habilitat de gran complexitat que involucra una sèrie de processos neurocognitius i motrius. La disgrafia fa referència a les dificultats que sorgeixen quan algun d'aquests processos es troba alterat.
Malgrat la diversitat de teories que hi ha sobre els models de processament, podem dir que hi ha un consens general sobre els processos cognitius que intervenen en l'escriptura, i són els següents:
a) Processos de composició: Aquests processos són els més complexos i metacognitius. Impliquen la planificació del missatge a escriure, prenent decisions sobre el seu propòsit i contingut. En aquesta fase, es distingeixen subprocessos com la generació d'informació, on s'estableixen metes i es crea el contingut del text. Després, la selecció i l'organització de la informació s'encarrega de donar claredat i coherència al text, utilitzant estructures jeràrquiques adequades. Finalment, les tasques de revisió són essencials per millorar el text i poden incloure l'avaluació i la correcció d'aspectes lèxics, sintàctics i ortogràfics.
b) Processament sintàctic: En escriure, es seleccionen i combinen paraules per formar oracions amb sentit complet. Això implica triar l'estructura gramatical apropiada, com ara el tipus d'oració, l'ús de frases simples o subordinades, i la disposició de les paraules funcionals per connectar-les amb les paraules de contingut. A més, s'utilitzen diferents tipus de paràgrafs i marcadors textuals per transmetre idees de manera efectiva, i la puntuació adequada per representar aspectes prosòdics i marcar pauses i finalització d'oracions.
c) Processament lèxic: Aquí es distingeixen dues vies d'accés al lèxic en la recuperació de paraules escrites. La ruta lèxica (visual, directa o superficial), que recupera el lèxic ortogràfic, i la ruta fonològica (indirecta), que estableix la correspondència entre sons i grafemes. Factors com la freqüència de la paraula, la seva longitud, l'estructura sil·làbica i el coneixement morfosintàctic influeixen en la recuperació ortogràfica.
d) Processos motors: Aquests processos són específics de l'escriptura i es divideixen en al·lògrafs i patró motor gràfic. Els al·lògrafs representen les diferents formes en què es poden presentar les lletres (majúscules, minúscules, manuscrites, d'impremta, cursives, etc.). El patró motor gràfic implica coordinar moviments musculars per escriure de manera fluida i seguir convencions com ara la direcció de l'escriptura, els espais entre paraules i la distribució de caràcters.
Classificació de les disgrafies
Com ja hem esmentat, la disgrafia fa referència a una sèrie de dificultats particulars relacionades amb diversos processos de l'escriptura que poden experimentar alteracions. Aquestes dificultats es poden classificar en dues categories: disgrafia evolutiva i disgrafia adquirida.
Disgrafies evolutives
Alguns infants, tot i tenir una intel·ligència normal, ambient familiar i socioeconòmic adequats, sense problemes perceptius i motors i amb prou escolaritat tenen especial dificultat per aprendre a escriure.
Actualment, el terme disgrafia no s'inclou al DSM-V (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals) sinó que es descriu com un Trastorn Específic de l'Aprenentatge, dins dels trastorns del neurodesenvolupament, que es caracteritza per una dificultat de l'expressió escrita i que pot tenir diferents nivells de gravetat (lleu, moderada o greu). En conseqüència, el manual tampoc no fa distinció de tipus de disgrafies; tot i així, i seguint amb el model de doble accés al lèxic, podríem distingir tres tipus de disgrafia:
a) Disgrafia fonològica: Implica dificultats en la conversió fonema-grafema i en la segmentació lèxica amb unions de paraules i fragmentacions.
b) Disgrafia superficial: Es relaciona amb errors ortogràfics i també pot portar a errors en homòfons.
c) Disgrafia mixta: Inclou errors en les dues rutes d'accés al lèxic, cosa que resulta en errors fonològics i ortogràfics.
També podem trobar una disgrafia relacionada amb problemes motors, amb una grafia deficient a causa d'immaduresa en la psicomotricitat fina i una disgrafia dels processos de composició que es poden manifestar com a dificultats per compondre textos escrits, amb errors gramaticals i de puntuació en l'elaboració de frases, organització pobra o inadequada dels paràgrafs i manca de cohesió i coherència en la producció textual.
Disgrafies adquirides
Es refereix a la pèrdua dels processos de l'escriptura adquirits anteriorment, deguda a una lesió neurològica. Les causes més comunes inclouen accidents cerebrovasculars, traumatismes cranioencefàlics i malalties degeneratives.
Es poden classificar segons el procés de l'escriptura afectat per la lesió:
a) Disgrafies en els processos de planificació: les persones amb afàsia dinàmica central o afàsia motora central presenten lesions a l'àrea frontal esquerra anterior a la zona del llenguatge, cosa que els produeix greus dificultats per a planificar el que volen dir o escriure, no aconseguint redactar, fins i tot podent escriure paraules o frases estereotipades i llegir correctament amb bona comprensió.
b) Disgrafies agramaticals o sintàctiques: a l'afàsia de Broca, les lesions en aquesta àrea produeixen alteracions estructurals en l'ordre dels constituents de l'oració i omissions de paraules, sobretot les funcionals ( articles, conjuncions, preposicions…) i en els morfemes flexius (gènere, nombre, temps i persona verbals…); i a l'afàsia de conducció també hi ha dificultats en la construcció d'estructures sintàctiques, sobretot en les llargues, degudes a la seva escassa capacitat de memòria a curt termini.
c) Les disgrafies centrals afecten el nivell lèxic o de producció escrita de les paraules i es classifiquen, segons la via d'accés al lèxic alterada:
Fonològica si el trastorn afecta els mecanismes de conversió fonema-grafema, manifestant la seva dificultat quan han d'escriure pseudoparaules i, tanmateix, són capaços d'escriure paraules de les que tenen representació ortogràfica.
Superficial, l'afectació es manifestaria en la dificultat de recuperació dels patrons ortogràfics de les paraules com passa amb les irregulars i les homòfones o les poligràfiques, escrivint sense dificultat pseudoparaules i paraules regulars.
Profunda, que tindria afectades les dues vies d'accés al lèxic i els seus errors més característics són els semàntics com ara escriure lluna per estrella. També hi ha autors que descriuen la disgrafia semàntica com aquella en què els pacients poden escriure al dictat però no comprenen el significat de l'escrit.
d) Les disgrafies perifèriques són causades per una lesió en els processos posteriors a l'accés lèxic i impliquen trastorns motors, apràxia de l'escriptura, amb una gran varietat de símptomes depenent de la localització de la lesió .
Intervenció Logopèdica de la Disgrafia
En el context de la intervenció logopèdica, destaca la importància d'un diagnòstic precís en el tractament de la disgrafia. Sovint s'ha comès l'error de limitar-se a etiquetar o descriure les dificultats de l'escriptura sense aprofundir en els processos subjacents. Per tant, és essencial identificar amb precisió quins són els processos afectats i de quina manera ho estan.
La intervenció logopèdica en el tractament de la disgrafia ha de ser específica i progressiva. No es limita únicament a abordar els aspectes formals i ortogràfics, sinó que també inclou la planificació i la composició de textos. Des de l'inici del tractament, s'enfoca en la comunicació, ressaltant el valor de l'escriptura com a mitjà per transmetre missatges.
A la pràctica, això es tradueix en programes de tractament adaptats a cada procés d'escriptura afectat. Aquest enfocament personalitzat es basa en una anàlisi detallada de les dades d'avaluació. Només mitjançant aquesta aproximació precisa es pot aconseguir una intervenció logopèdica efectiva per a la disgrafia, obrint les portes a una millora significativa en les habilitats d'escriptura dels qui ho necessiten.
Bibliografia:
Guia d'intervenció logopèdica a la disgrafia (Trastorns del llenguatge. Guia d'intervenció núm. 3) per María Peñafiel Puerto